diumenge, 1 de març de 2015

LA VIDA ÉS COM EL TIR AMB ARC: EL BLANC ÉS DIFÍCIL 

PERÒ NO POTS VIURE SEMPRE  TENSANT  UN ARC 
SENSE UNA DIANA A LA QUAL APUNTAR

Una àliga fosca amb només una ploma blanca a la punta de l'ala volava alt, molt alt en corbes capritxoses, i des de terra amb una sola fletxa calia arrencar-li la petita ploma blanca sense ferir l'au. 
Va arribar el primer arquer al centre reglamentari, i el Mestre li va preguntar: "-què veus?" Va contestar: "Veig el públic, i la meva família i amics ...; veig el prat i les plantes i els arbres que m'envolten; veig els núvols al cel, i l'àliga que entre elles vola ". 

-Veus Massa", va dir el Mestre, i el va acomiadar. 

Va arribar el segon. "Què veus?" "Veig només el punt blanc de la ploma que he d'assolir amb la meua fletxa". 

-Veus Massa poc", va dir el Mestre, i el va acomiadar. 

Va arribar el tercer. "Què veus?" "-Més que veure, sent. Sent al meu voltant el públic que amb les seues veus i els seus gestos assenyalen el vol de l'àliga, sent en la meua pell la força i la direcció del vent que m'indica sense jo distreure’m, cap a on tendirà  a empènyer la meua fletxa, sent l'arc i la fletxa com a prolongació del meu braç i mà, i la ploma blanca al cel que es deixa acaronar des d'ací per la meua mirada ".

 -Tu estàs preparat ", va dir el Mestre, "pots llençar". 

Hi va haver un moment de murmuris i mirades, de brises i carícies, del so vibrant de l'arc segur i la trajectòria precisa de la fletxa veloç. Un moment en què el tot es va unir amb el tot, i arbres i núvols i rostres i mirades es van unir a la punta de la fletxa i en el floc blanc de la ploma que va baixar joiosa de satisfer a tots. 

"Quan tot és un, tot viu".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada