LA VIDA ÉS COM EL TIR AMB ARC: EL BLANC ÉS DIFÍCIL
PERÒ NO POTS VIURE SEMPRE TENSANT UN ARC
SENSE UNA DIANA A LA QUAL APUNTAR
Una àliga fosca amb
només una ploma blanca a la punta de l'ala volava alt, molt alt en
corbes capritxoses, i des de terra amb una sola fletxa calia arrencar-li
la petita ploma blanca sense ferir l'au.
Va arribar el
primer arquer al centre reglamentari, i el Mestre li va preguntar: "-què
veus?" Va contestar: "Veig el públic, i la meva família i amics ...;
veig el prat i les plantes i els arbres que m'envolten; veig els núvols
al cel, i l'àliga que entre elles vola ".
-Veus Massa", va dir el Mestre, i el va acomiadar.
Va arribar el segon. "Què veus?" "Veig només el punt blanc de la ploma que he d'assolir amb la meua fletxa".
-Veus Massa poc", va dir el Mestre, i el va acomiadar.
Va arribar el
tercer. "Què veus?" "-Més que veure, sent. Sent al meu voltant el
públic que amb les seues veus i els seus gestos assenyalen el vol de
l'àliga, sent en la meua pell la força i la direcció del vent que
m'indica sense jo distreure’m, cap a on tendirà a empènyer la meua
fletxa, sent l'arc i la fletxa com a prolongació del meu braç i mà, i
la ploma blanca al cel que es deixa acaronar des d'ací per la meua
mirada ".
-Tu estàs preparat ", va dir el Mestre, "pots llençar".
Hi va haver un
moment de murmuris i mirades, de brises i carícies, del so vibrant de
l'arc segur i la trajectòria precisa de la fletxa veloç. Un moment en
què el tot es va unir amb el tot, i arbres i núvols i rostres i mirades
es van unir a la punta de la fletxa i en el floc blanc de la ploma que
va baixar joiosa de satisfer a tots.
"Quan tot és un, tot viu".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada